Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
De Viquipèdia
 | |||||||||||||||||||||||||||
| Nom complet | Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona | ||||||||||||||||||||||||||
| Àlies | Espanyol, Periquitos, Pericos | ||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Any de fundació | 1900 | ||||||||||||||||||||||||||
| Estadi | Estadi Cornellà-El Prat, Cornellà, Catalunya | ||||||||||||||||||||||||||
| Capacitat | 40.500 espectadors | ||||||||||||||||||||||||||
| President |  Daniel Sánchez Llibre | ||||||||||||||||||||||||||
| Entrenador |  Mauricio Pochettino | ||||||||||||||||||||||||||
| Lliga | Lliga BBVA | ||||||||||||||||||||||||||
| Temporada | 2008-09 | ||||||||||||||||||||||||||
| Posició | 10è | ||||||||||||||||||||||||||
| Web oficial | | ||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||
El Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona és una Societat Anònima Esportiva catalana de la ciutat de Barcelona, fundada com a club esportiu el 28 d'octubre del 1900.
Actualment, l'Espanyol juga a la primera divisió de la Lliga espanyola. Els seguidors de l'Espanyol s'anomenen popularment "periquitos". El club organitza anualment des de 1974 el Torneig Ciutat de Barcelona a la pretemporada d'estiu.
El Capital Social de la Societat és de 16.861.094,02 euros, dividit en 280.545 accions, amb valor nominal 60,10121 euros, estant subscrit i desemborsat en la seva totalitat.[1]
| |
Els símbols
Equipació
El primer uniforme fou groc perquè rebé un donatiu de roba d'aquest color per part del propietari d'una indústria tèxtil, amb faixa i pantaló llarg, blanc o negre (1900).[2] Quan aquest soci va deixar de participar en les activitats de l'entitat, cada jugador aportava el seu vestuari, però s'utilitzà bàsicament samarreta blanca, amb faixa blava i pantaló negre o blau (1901), tot i que en aquell moment era més important el fet de jugar que el vestuari que s'hi duia.[3]
Després de la refundació de l'entitat per la falta d'activitats entre els anys 1906 i 1909, finalment, el 20 de febrer de 1910, l'assemblea de socis de decideix canviar els colors i l'escut de l'Espanyol, adoptant-se els colors blau i blanc dels almogàvers, de l'escut d'armes de Roger de Llúria a proposta d'Eduard Corrons,[4] que ha continuat fins als nostres dies.
Mentre el primer quipament ha sofert lleugers canvis en tonalitats de blau, i l'amplada i nombre de franges, atès que es van canviant els contractes amb firmes de roba esportiva, el segon equipament ha variat contínuament de combinacions de colors i franges. En la temporada 2006-2007[5] es va signar el contracte amb Uhlsport.[6]
L'any 2000, amb motiu del centenari del club, es creà un uniforme commemoratiu on els colors blanc i blau es combinen, tant a samarreta com a pantaló, seguint un patró proper a un taulell d'escacs.
[edita] Evolució de l'uniforme
|
|
|
|
|
|
|
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|
|
|
|
|
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
[edita] L'escut
El primer escut de l'entitat fou un cercle vermell amb una franja central groga i una de cada inicials CEF en cada camp, en lletres negres, imitant una pilota de futbol.[7]
En la mateixa assemblea del 20 de febrer de 1910, en la que es decideix canviar els colors de l'equip, i també a proposta d'Eduard Corrons, es va decidir canviar l'escut radicalment per adaptar-lo a la nova simbologia: Una franja vermella envoltaria un cercle blanc amb tres franges verticals blaves on se sobreposarien les inicials en negre. El 1912, en rebre el club el títol de Real, se li va afegir a l'escut una corona reial, i la franja vermella va fer-se més ample per encabir el nom complet en lletres negres.
Durant la Segona República Espanyola es va suprimir el títol i la corona, que van tornar a aparèixer quan els nacionals van guanyar la Guerra Civil Espanyola.
L'any 1998 es va fer una nova modificació a l'escut, a mans de Pere Duran. Es tracta d'un escut basat en el clàssic, però més esquemàtic, i la llegenda apareix en català i en lletres grogues. El darrer canvi es va produir l'any 2006. El nou escut presenta una única evolució dins la corona, respecte a l'últim disseny de Pere Duran, consistent en què les quatre barres vermelles interiors augmenten lleugerament fins a completar l'espai interior, formant així la senyera catalana.
[edita] Himne
L'Espanyol ha tingut quatre himnes popularment reconeguts. El primer s'anomenava somos espanyolistas i fou creat el 1975 amb música de Josep Guardiola[8][9] i lletra de Ricard Pastor. El segon, era una poesia dedicada als colors blanc-i-blaus del equip i d'en Roger de Llúria. L'himne anterior a l'actual va ser el més reconegut i estimat pels records que impregnava als seguidors "periquitos". Fou creat el 1983 pel mestre Carles Lopart i el locutor de Ràdio Barcelona Isidre Sola, tenint la peculiaritat de ser bilingüe. L'any 1992 es traduí totalment al català. L'himne actual del RCD Espanyol va ser gravat per l'Orfeó Català i l'Orquestra Simfònica del Vallès. La música va ser composta per l'ex-director de l'orquestra La Selvatana: Antoni Mas. La lletra és obra de l'historiador espanyolista Joan Segura Palomares. L'himne es va presentar el 14 de novembre de 1999 a l'Estadi Olímpic durant l'acte inaugural del Centenari.
[edita] El periquito
La procedència més creïble, és que el mot de "periquitos" el va treure el gran humorista català Valentí Castanys (1898-1965) mitjançant els acudits que publicava al setmanari humorístic-esportiu "El Xut" (1922-1936); ja que, cap els anys 20, Castanys satiritzava el petit nombre de socis de l'Espanyol representant-los com a "quatre gats negres". Aquests mateixos anys, Pat Sullivan va crear el primer gat antropomòrfic del cine, "Felix the cat", i arriben les seves versions al nostre país cap al 1929 però amb el nom del "gat perico" o "gat periquito", segurament a causa de què, amb la introducció del cine sonor, destacava la seva característica d'animal parlant. I és a partir d´aquí, quan els quatre gats habituals - es veu que aquest fenomen no és exclusiu d´aquesta època - dels acudits passen a ser els quatre gats "pericos" o "periquitos".[10][11]
Durant el 75è aniversari del Club (any 1975), ja es va fer un logotip on ja hi apareixia un perico (la història dels gats estava quasi oblidada), i més endavant han anat sorgint diverses versions de pericos, sobretot en els logotips o escuts de diverses penyes; fins que ja fa uns anys, la directiva va decidir, explotar la imatge simpàtica del periquito creant finalment la mascota oficial del club, en "Pericu".
[edita] Les instal·lacions
[edita] Estadi de Cornellà - El Prat
El 2003 es col·locà la primera pedra de l'Estadi Nou del RCD Espanyol als termes municipals de Cornellà - El Prat. Després de sis anys d'obres, amb un cost de 65 milions d'euros, el 5 de juny de 2009 va tenir lloc el simbòlic acte de lliurament de claus. La inauguració fou el 2 d'agost del mateix any amb un partit contra el Liverpool FC i victòria de l'Espanyol per 3 a 0.[12]
És un estadi de quatre estrelles construït seguint criteris d'eficiència energètica amb una innovadora coberta de plaques fotovoltaiques.
L'aforament és de 40.500 espectadors, tots asseguts.
[edita] Ciutat esportiva
El 2001 s'inaugurà la Ciutat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs, de 60.000 m² de superfície, a més d'entrenar el primer equip hi entrenen i juguen el futbol base i femení de futbol, i consta de 2 camps de gespa natural, 2 Camps de gespa artificial i un camp de fútbol-7 de gespa artificial, un camp d'entrenament de porters de gespa natural i la pista poliesportiva de gespa artificial.
[edita] Camps anteriors
- El primer partit va ser a la Plaça d'Armes del Parc de la Ciutadella.
- Els primers amistosos es van jugar al camp de Can Grassot, a la Sagrada Família, fins al 10 de març de 1901, quan l'Hispània AC li va cedir el seu camp del Frare Blanch, a l'estació del Tibidabo.
- L'equip va jugar els partits com a local de la temporada 1901-02 en un solar pròxim a la plaça de braus de Les Arenes.[13][14]
- A partir d'aquí va utilitzar terrenys propers a l'Hospital Clínic (a l'Escola Industrial): el 30 de novembre de 1902 en va inaugurar el primer (carrers Provença amb Villarroel) guanyant al FC Internacional per 6 a 0;[15][16] el 6 de desembre de 1903 va inaugurar-ne el segon (carrers Indústria, Casanova, Còrsega, Villarroel) guanyant al Català FC per 2 a 0 i al cap de dos dies al FC Barcelona per 3 a 1;[17][18] i més tard, l'1 de març de 1911, va inaugurar el que quedava més apartat de l'Hospital (carrer Muntaner entre Londres i Indústria), anomenat popularment Camp de les Faves, amb un partit contra l'Español de Madrid, al que derroten per 2 a 0.
- El 18 de febrer de 1923 es va inaugurar l'estadi de Sarrià amb el partit Espanyol - Sants (4-1), del Campionat de Catalunya. El primer gol en el nou estadi el va marcar Vicenç Tonijuan. Donada la situació i l'arbrat de tota mena que el rodejava li valgué el sobrenom de La Manigua de Can Ràbia, i d'aquí el malnom de periquitos. Sarrià també va rebre el sobrenom de "la bombonera". El 21 de juny de 1997 es va jugar el darrer partit a l'estadi de Sarrià. L'Espanyol va vèncer el València Club de Futbol per 3 a 2. L'equip es va veure obligat a vendre l'estadi per pagar el seu dèficit econòmic. Des d'aquell any va jugar els seus partits a l'Estadi de Montjuïc.
- L'Espanyol jugava els seus partits a l'Estadi Olímpic Lluís Companys,[19] tot i que fou projectat per l'arquitecte Pere Domènech i Roura[20] i inaugurat l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona, es va renovar completament per tal d'acollir els Jocs Olímpics de Barcelona'92, conservant només la façana, i va obtenir la categoria cinc estrelles per la que es poden celebrar competicions de futbol del màxim nivell continental. Aquesta instal·lació està preparada per acollir grans esdeveniments esportius, culturals i socials amb un aforament de 54.000 espectadors pels actes esportius i fins a 68.000 espectadors per concerts.
[edita] Història
Vegeu l'article Temporades del RCD Espanyol
[edita] La fundació
A finals de segle XIX es funden diversos clubs per la pràctica del futbol, que ja feia uns anys que es practicava a Catalunya. El setembre del 1900 els clubs de futbol estaven formats majoritàriament per estrangers o ja no admetien nous jugadors, i és per això que Àngel Rodríguez Ruiz, un estudiant barceloní d'enginyeria, juntament amb Octavi Aballí i Lluís Roca decideixen la formació d'un nou club, enamorats d'aquest nou esport, afiliant-se a la Societat Gimnàstica Espanyola, de la que era president el pare d'Àngel Rodríguez, Rafael Rodríguez Méndez, catedràtic de la Universitat de Barcelona, amb una característica: no jugaran jugadors estrangers, a imatge del Català FC. El nou club es composarà per una majoria de catalans, a més d'un parell de bascos i un andalús. El 28 d'octubre es constitueix oficialment amb el nom de Societat Espanyola de Foot-ball atès que els altres noms de clubs de la ciutat (Català FC, FC Barcelona, Hispània AC) ja havien pres denominacions representatives de la ubicació de l'equip. Com la majoria d'equips de l'època, es va fundar com un grup d'amics que s'ajuntaven per practicar esport.
[edita] Els primers anys
Els primers partits de què es té constància que jugà la Societat Espanyola foren l'11 i el 18 de novembre contra el Català, el 25 de novembre i el 8 de desembre contra l'Hispània, i el 9 de desembre contra la Deportiva Santanach; tots amb àmplies derrotes, excepte l'empat a quatre en el primer partit contra l'Hispània.[21] Els jugadors que trencaren el foc foren Galobardes, Carril, Álvarez, Aballí, Lizarraga, Bernat, Ruiz, Montells, Rodríguez, Robert, Ponz, Alcalá, Escardó, i Sánchez. El 3 de gener de 1901 es creà la primera junta directiva formada per Àngel Rodríguez Ruiz (president), Jordi Serra Serra (vice-president), Antoni Ros Vila (secretari), Octavi Aballí Aballí (tresorer), i els vocals Enric Montells Gatell, Telesforo Álvarez Quevedo i Marcel·lí Martino Arroyo.[22] Al mateix mes de gener, just abans de començar la primera edició de la Copa Macaya el club canvià de nom i passà a dir-se Club Espanyol de Foot-ball després d'ingressar-hi la dissolta Deportiva Santanach.[23]
El 1902 el futbol començà a organitzar-se seriosament: el maig s'inaugurà la primera Copa d'Espanya en la que els catalans marcaren el primer gol de la història de la competició, obra de Ponz. El 23 de febrer de 1903, el Reial Madrid jugà el seu primer partit a Barcelona contra l'Espanyol (0-0), i també s'endugué en propietat la Copa Macaya, el primer campionat disputat a Catalunya. El primer partit que disputà l'entitat amb un club internacional fou el 31 de desembre de 1904: Espanyol - Stade Olympien des Étudiants de Toulouse (7-2). Aquests primers anys foren mecenes del club els germans Josep Maria i Laureà Miró i Trepat, i els partits es jugaren amb el vestuari groc cedit per un dels primers socis.
[edita] Suspensió de les activitats
Del 1906 al 1909 l'Espanyol suspèn les seves activitats per manca de jugadors, ja que la majoria d'ells, que eren estudiants universitaris, foren matriculats per estudiar a Universitats de fora de Catalunya i la resta ingressaren al X Sporting Club. [24][25]
[edita] Refundació i canvi de símbols
Quan alguns jugadors que foren de l'Espanyol tornen a Barcelona, i s'uneixen els jugadors del X SC i del Club Espanyol de Jujitsu (fundat el 1906 per Julià Clapera Roca) per emprendre el ressorgiment del club. S'aconseguí, a més la incorporació de les seccions d'esgrima, boxa, jujitsu i una secció recreativa dedicada a l'art de la Talia. Foren els portaestandards l'Emili Sampere i en Julià Clapera. El 1910 l'assemblea de socis decideix canviar el nom de l'entitat a Club Deportiu Espanyol i es canviar el color groc de l'antic uniforme perquè pel blanc i el blau que encara ara llueix, demostrant una vegada més el seu compromís amb Catalunya, ja que eren els colors que portaven els Almogàvers amb l'almirall Roger de Llúria, figura emblemàtica de la història dels Països Catalans.[4]
El 1911, l'Espanyol contractà, per primer cop, 3 anglesos del Plumstead FC de Londres, John Allack, Hodge i Gibson. Era un pas cap el professionalisme del club. El 1912 Alfons XIII li atorga el títol de Reial.
Dos directius donaren un impuls important a l'Espanyol d'aquella època, principalment pel que fa a l'aspecte econòmic, els senyors Evelí Doncos i Genaro de La Riva. El 1914-15, l'Espanyol inaugura el seu historial de partits a l'estranger després de jugar a Barcelona bastants partits durant els anys anteriors contra diferents clubs forasters, guanyant a Portugal enfront el Benfica (1-2 i 1-2) i una selecció de Lisboa per 1-4.
[edita] La compra de Sarrià i la consolidació del club els anys 20
En arribar els anys vint, l'Espanyol ja era per dret propi el segon club de futbol de Catalunya, amb la obtenció dels Campionats de Catalunya dels anys 1904, 1912, 1915 i 1918. Després del desnonament del camp del carrer Muntaner, la família La Riba compra per 170.000 pessetes de la època la finca Can Ràbia, on el 18 de febrer de 1923 s'inagura l'estadi de Sarrià, equipat únicament amb les instal·lacions imprescindibles, pagades per la directiva, ja que l'empresa constructora, a la que s'havia avançat una part important dels diners, va fer fallida. Amb el temps, aquest estadi esdevindrà un espai mític per al club.
La dècada dels vint estigué plena d'èxits per l'Espanyol, que disputà molts encontres amb equips internacionals, entre els que destacaren: Neumünster, Imperial de Lisboa, SK Csechie Karlin de Praga, Sparta de Praga, Viktoria Zizkov i Nuselsky. L'Espanyol fa el 1925 un viatge per Portugal i les Canàries on fitxa el jugador Padrón, i al finalitzar la temporada 1925-26, l'Espanyol fa unes reeixides gires per Amèrica i l'Europa Central que serveixen per finançar la tribuna i que l'enfronta amb seleccions argentines i uruguaianes en les que hi ha una enorme expectació, aprofitant la fama aconseguida per Ricard Zamora i al ser el primer club europeu que viatja a Amèrica
[edita] Les primeres lligues
L'Espanyol aconsegueix el seu primer Campionat d'Espanya el 1929, i participa en la primera lliga espanyola, entrant en la història del futbol espanyol de nou al marcar el primer gol oficial en aquesta competició. La figura mítica més destacada d'aquells anys fou Ricard Zamora. Al final de la temporada 1928-29, s'homenatja Patrici Caicedo, qui es convertiria durant molts anys en l'entrenador de l'equip de futbol, i es realitzà una gira per Suècia, però es traspassa a Zamora al Real Madrid l'any 1930 per la xifra rècord de 100.000 pessetes.
[edita] La guerra civil
Amb l'adveniment de la República, com moltes altres institucions, l'Espanyol deixa d'anomenar-se Reial. El 1935, en ser eliminat prematurament de la copa, l'Espanyol realitzà una gira pel Marroc, i després, conjuntament amb l'Athletic de Madrid realitzà una nova gira per Amèrica. Durant la Guerra Civil Espanyola, un comitè de socis va dirigir l'entitat, oposant-se a la col·lectivització de l'entitat, i Crisant Bosch es va negar a lliurar els llistats de socis a les milícies, però tot i això seixanta-dos socis del RCD Espanyol van ser assassinats durant la guerra civil.[26]
[edita] L'Espanyol durant la postguerra
La postguerra s'inicia amb un gran èxit per al club, que guanya la seva segona Copa d'Espanya el 1940. A les temporades 1943, 1944, 1946 es retiraren tres grans jugadors de l'Espanyol: en Pere Solé, Crisant Bosch i Albert Martorell, i el club els hi va fer sengles homenatges. El desembre de 1949 l'Espanyol es desplaça a Filipines, on juga una série d'encontres amistosos.
El soci número 1, Julià Clapera, dóna compte que l'octubre de 1950 es complia el 50è aniversari de la fundació del club. Tanmateix, es tracta d'unes noces d'or anticipades, ja que per la suspensió que va sofrir el club no se celebraran fins per l'octubre de 1953, amb un encontre de celebració en el que es derrotà el Malmö per 3 a 2 amb una alineació que mantenia la filosofia inicial de no incorporar jugadors estrangers.
El juliol de 1951 s'iniciaren les obres d'ampliació de Sarrià, i l'estadi, que pertanyia a la família de La Riva, va passar a propietat de l'Espanyol que presidia Francisco Javier Sáenz. Durant els anys 1950 juga un altre dels grans mites de l'Espanyol, l'andalús Julià Arcas i es fitxa a l'entrenador argentí Alejandro Scopelli, que farà grans temporades al club i que es feu famós per que feia respirar oxigen als jugadors als descansos dels partits.
[edita] Els anys 1960
La temporada 1961-62 l'equip participa per primera vegada a la Copa de Fires, en què és eliminat en quarts de final. En la lliga regular, l'equip du una mala trajectòria i es fan càrrec de l'equip en Ricard Zamora i en Julià Arcas però no aconsegueixen evitar el primer descens del club a Segona Divisió. La temporada següent, s'assegué a la banqueta l'home que entrenant el Valladolid havia enviat l'Espanyol a Segona, Heriberto Herrera, i es recupera la divisió d'honor. Quan en Kubala va abandonar la banqueta blau-grana, encara en bona forma, juga amb la samarreta de l'Espanyol (temporada 1961-62), passant més tard a la banqueta blanc-i-blava; on coincidí amb Alfredo Di Stefano a les seves ordres, que fitxà per l'Espanyol la temporada 1964-65. La temporada següent l'equip va participar de nou en la Copa de Fires sent eliminat de nou en quarts de final.
L'estiu del 1966 és nou president Joan Vilà Reyes. D'aquesta època és la famosa davantera espanyolista anomenada "Els 5 dofins", que en realitat eren sis, Amas, Marcial, Re, Rodilla, José María i Miralles.
[edita] Els anys 1970
El juny del 1971, amb José Emilio Santamaría com a entrenador, l'Espanyol torna a ser pioner en les seves gires a l'estranger i viatja a la Unió Soviètica per fer una gira. Amb ell a la banqueta realitzà grans campanyes a la Lliga espanyola. En aquesta dècada, després del canvi de format de la Copa de Fires, que passa a ser la Copa de la UEFA, hi participa les temporades 1973-1974 i 1976-1976, sent eliminat en trentadosens i vuitens de final, respectivament.
El 8 de setembre de 1978 mor a Barcelona en Ricard Zamora, possiblement la més gran figura de la història del club. Durant la dècada dels 70 i començament dels 80 destacà a l'Espanyol, especialment, la figura del navarrès Rafael Marañón, que amb 295 gols és el jugador que més n'ha marcat, fins avui, a la història del club.
[edita] Els anys 80 i 90
Les darreres dècades de la història blanc-i-blava són temps d'alts i baixos, amb grans campanyes amb entrenadors com Javier Clemente, amb qui s'arriba a la final de la copa de la UEFA el 1988), i dos descensos a Segona Divisió en la dècada dels, 90 en un context d'una greu crisi econòmica, especialment durant els mandats de Juli Pardo i Francesc Perelló.
El 4 de desembre de 1992, l'Espanyol s'inscriu al Registre Mercantil com a Societat Anònima Esportiva, i poc després, el 1994 es crea el RCD Espanyol B, filial blanc-i-blau, en absorbir els drets del FC Cristinenc, de Santa Cristina d'Aro.
El 1995, per adaptar-se a la nova legislació esportiva espanyola, el club modifica lleugerament el seu nom afegint "de Barcelona" al final i passa a nomenar-se Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona S.A.D., el 21 de juny de 1997 es juga el darrer partit a l'estadi de Sarrià, que ha de ser venut per eixugar el gran deute que arrossega la societat,[27] provocat per unes males gestions econòmiques i esportives dels equips directius, i en els terrenys s'enderroca l'històric estadi i s'hi construeixen habitatges. Uns dies després de la venda de Sarrià, Daniel Sánchez Llibre és escollit president de l'entitat. El club passa a jugar els seus partits a l'Estadi Olímpic de Montjuïc.
[edita] Un club centenari
En honor al centenari de l'entitat, rep de la Generalitat de Catalunya el Premi Creu de Sant Jordi. El 14 de novembre de 1999, en el partit que inagurava els actes del Centenari del club a l'estadi Olímpic de Montjuïc, es derrota la selecció argentina per 2 a 0.
La remuntada patrimonial de l'entitat s'inicia amb la Ciudat Esportiva del club a Sant Adrià de Besòs, inaugurada el 2001 i la col·locació de la primera pedra del Nou Estadi del RCD Espanyol el 2003, entre els termes municipals de Cornellà de Llobregat i El Prat, i finançat amb un crèdit sindicat concedit per cinc entitats financeres, amb un total de 55 milions.
Esportivament, aquests darrers anys l'equip s'instal·la en la part baixa de la classificació amb excepció de la temporada 2005-06, en la que s'acaba a un punt d'accedir a la Lliga de Campions. Amb l'entrenador Paco Flores, el club aconsegueix la seva tercera Copa del Rei en la temporada 1999-2000 a València en la final disputada enfront l'Atlético de Madrid, i Miguel Ángel Lotina, la quarta la temporada 2005-2006 a Madrid en la final disputada enfront el Real Zaragoza, sent així, juntament amb les victòries a la Copa Catalunya i dues participacions consecutives a la copa de la UEFA, les temporades 2005-06 i la 2006-07, en la que perdè la final, dirigit per Ernesto Valverde, contra el Sevilla FC, l'època amb més títols oficials de la història de l'Espanyol, des dels anys dels triomfs al Campionat de Catalunya, i que va arribar a situar-lo a finals de la temporada 2006 com el 16è millor equip del mon segons l'IFFHS.[28]
[edita] Seccions esportives
Històricament el club ha estat sempre una entitat poliesportiva:
El 1918 es funda la secció d'atletisme, la que ha donat més triomfs a les vitrines blanc-i-blaves, amb la destacada participació d'atletes del nivell de Tomàs Barris, Angel Mur, Gregorio Rojo, Antoni Amoròs i Josep Molins entre d'altres.
El 1923 es creen les seccions de bàsquet i rugbi. El 1941 es funda la secció de ciclisme, i el 1942 la d'hoquei patins una de les pioneres d'aquest esport a Catalunya. També ha tingut seccions de voleibol femení, beisbol, futbol sala i hoquei herba (1912).
En l'actualitat només compta amb secció de futbol (masculí i femení), i fruit de la col·laboració amb el Club Bàsquet Olesa, el seu equip femení du el nom de les dues entitats per mantenir-lo a la màxima categoria estatal femenina. Tot i que formalment no estigui vinculada al club, l'Associació Esportiva Blanc i Blau Pro-Seccions, un club d'atletisme, du els colors i l'escut del club, amb la intenció de fer-lo esportivament viable i que es lligui a l'entitat un cop l'estadi de Cornellà estigui finalitzat.
Per més informació sobre les seccions vegeu els artícles:
- Secció de bàsquet del RCD Espanyol
- Secció d'atletisme del RCD Espanyol
- Associació Esportiva Blanc i Blau Pro-Seccions
- CB Olesa - Espanyol
[edita] Palmarès
[edita] Futbol
- 2 Sots-campionats de la Copa de la UEFA: 1987-88, 2006-07
- 4 Copes del Rei: 1928-29, 1939-40, 1999-2000, 2005-06
- 9 Campionats de Catalunya: 1903 (Copa Macaya), 1903-04, 1911-12, 1914-15, 1917-18, 1928-29, 1932-33, 1936-37, 1939-40
- 4 Copes de Catalunya: 1994-95, 1995-96, 1998-99, 2005-06
- 2 Copes Duward: 1952-53,1953-54
[edita] Futbol femení
- 1 Lliga espanyola: 2005-06
- 4 Copes espanyoles: 1995-96, 1996-97, 2005-06, 2008-09
- 4 Copa Catalunya: 2005, 2006, 2007, 2008
[edita] Hoquei Patins
- 11 Copes d'Espanya: 1944, 1947, 1948, 1949, 1951, 1954, 1955, 1956, 1957, 1961, 1962
[edita] Voleibol femení
- 3 Lligues espanyoles: 1985, 1988, 1991
- 5 Copes d'Espanya: 1984, 1985, 1986, 1990, 1992
[edita] Beisbol
- 2 Campionats d'Espanya: 1944, 1953
[edita] Bàsquet
- Pel que fa als títols aconseguits en bàsquet vegeu: Secció de bàsquet del RCD Espanyol.
[edita] Atletisme
- Pel que fa als títols aconseguits en atletisme vegeu: Secció d'atletisme del RCD Espanyol.
[edita] Dates per recordar
- 28 d'octubre de 1900: Àngel Rodríguez Ruiz, juntament amb els seus companys estudiants de la Universitat de Barcelona Aballí i Roca, funda el RCD Espanyol de Barcelona.
- 13 de maig de 1902: L'espanyolista Àngel Ponz marca el primer gol de la història de la Copa del Rei.
- 25 de gener de 1903: S'aconsegueix la Copa Macaya, el primer títol oficial.
- 25 d'abril de 1912: El Rei Alfons XIII concedeix a l'Entitat el títol de Reial i l'ús de la Corona que figura al seu escut.
- 18 de febrer de 1923: S'inaugura l'Estadi de Sarrià, que fou comprat en propietat en els anys 50.
- 3 de febrer de 1929: L'Espanyol guanya la primera Copa del Rei (Espanyol 2, Real Madrid 1).
- 10 de febrer de 1929: L'espanyolista "Pitus" Prats aconsegueix el primer gol de la història de la Lliga (Espanyol 3, Real Irún 2).
- 30 de juny de 1940: L'entitat s'adjudica la segona Copa del Rei (Espanyol 3, Real Madrid, 2).
- 18 de maig de 1988: Assoleix el sots-campionat de la Copa de la UEFA.
- 29 de juny de 1992: El club passa a ser Societat Anònima Esportiva (SAD).
- 1997: Es ven Sarrià i l'Entitat es trasllada a l'Estadi Olímpic.
- 14 de novembre de 1999: S'inaugura l'any del Centenari amb una espectacular cerimònia a l'Estadi.
- 27 de maig de 2000: L'Espanyol, Campió de la Copa del Rei per tercera vegada a la seva història a l'estadi de Mestalla (Espanyol 2 Atl Madrid 1).
- 10 de setembre de 2001: S'inaugura la Ciutat Esportiva.
- 15 de febrer de 2006: Barcelona dedica una plaça a Àngel Rodríguez Ruiz, fundador de l'Espanyol.[29]
- 12 d'abril de 2006: L'Espanyol es proclama campió de la Copa del Rei per quarta vegada, en la final disputada a l'Estadi Santiago Bernabéu de Madrid (Espanyol 4, Saragossa 1).
- 16 de maig de 2007: El RCD Espanyol assoleix el sots-campionat de la Copa de la UEFA a l'estadi Hampden Park de Glasgow. Els pericos perdrien a la tanda de penals davant el Sevilla FC després d'empatar a dos. Els gols dels blanc-i-blaus van ser d'Albert Riera i de Jonatas Domingos.
- 1 de juny de 2007: Amb la participació a la final de la Copa de la UEFA, l'equip de futbol masculí aconsegueix situar-se temporalment com el 10è de la classificació mundial de clubs que elabora l'IFFHS, sent el millor equip català.
- 9 de juny de 2007: Raúl Tamudo, marcant els dos gols del partit contra el FC Barcelona al Camp Nou (2-2), iguala i bat el rècord de gols en competició de l'equip espanyolista que el 1983 va establir Rafael Marañón.[30]
- 31 de maig de 2009: El RCD Espanyol juga el seu últim partit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, en partit de Lliga, amb el resultat de 3-0 contra el Màlaga CF, amb un hat-trick de Raúl Tamudo.
- 2 d'agost de 2009: S'inaugura el nou estadi de Cornellà-El Prat.
- 8 d'agost de 2009: El capità de l'equip, Daniel Jarque, mor a la localitat italiana de Coverciano a causa d'una aturada cardíaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada